Carlo Ginzburg

Infotaula de personaCarlo Ginzburg

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement15 abril 1939 Modifica el valor a Wikidata (84 anys)
Torí (Regne d'Itàlia) Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
FormacióScuola Normale Superiore. Classe di Lettere e Filosofia (en) Tradueix - diploma di perfezionamento della Scuola Normale Superiore (en) Tradueix (1961–1962)
Scuola Normale Superiore. Classe di Lettere e Filosofia (en) Tradueix - Diploma de Llicenciatura de l'SNS (1957–1961)
Universitat de Pisa
Universitat de Bolonya Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupacióhistoriador, escriptor, professor d'universitat, historiador de l'art Modifica el valor a Wikidata
Activitat1961 Modifica el valor a Wikidata –  2000 Modifica el valor a Wikidata
OcupadorUniversitat de Bolonya
Universitat de Califòrnia a Los Angeles
Scuola Normale Superiore de Pisa Modifica el valor a Wikidata
Membre de
Obra
Obres destacables
Família
CònjugeAnna Rossi-Doria Modifica el valor a Wikidata
FillsLisa Ginzburg, Silvia Ginzburg (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
ParesLeone Ginzburg Modifica el valor a Wikidata  i Natalia Ginzburg Modifica el valor a Wikidata
Premis

Carlo Ginzburg (Tori, Itàlia, 15 d'abril de 1939) és un dels historiadors més rellevants de l'actualitat i defensor del camp de la microhistòria. La seva obra més coneguda és Il formaggio e i vermi (1976, "El formatge i els cucs: El cosmos d'un moliner del segle XVI") que examinava les creences d'un heretge italià, Menocchio, de la localitat de Montereale Valcellina.

El 1966 va publicar Les Batalles de la Nit, un estudi de la tradició popular visionària dels benandanti al Friül del segle xvi. Més endavant va tornar a estudiar les tradicions visionàries de l'època a Europa en el seu llibre de 1989 Èxtasis: Desxifrant el Sàbat de les Bruixes.

Biografia

Els seus pares varen ser Natalia Ginzburg i Leone Ginzburg. Carlo nasqué el 1939 a la ciutat italiana de Torí, i es va doctorar a la Universitat de Pisa el 1961. Més tard es va dedicar a la docència a la Universitat de Bolonya, Harvard, Yale, Princeton, Los Angeles (1988-2006) i a la Scuola Normale Superiore de Pisa (2006-2010). Els seus àmbits d'interès van del renaixement italià a la història de la primera modernitat europea (s. XV-XVII) passant per contribuicions a la història de l'art, els estudis literaris i la teoria de la historiografia. L'any 1979 Ginzburg va demanar formalment l'opertura dels arxius de la Inquisició al papa Joan Pau II. Tot i que la resposta oficial del Vaticà a la seva petició encara no ha vist la llum, el 1991 es va permetre l'accés als materials de l'arxiu a un petit grup d'estudiosos. Cap a gener de 1998 els arxius ja es trobaven oberts als "investigadors qualificats". L'aleshores cardenal Ratzinger (més tard papa Benet XVI) va mencionar la rellevància de Ginzburg i la seva carta de 1979 en l'obertura dels arxius.

Juntament amb Paul Ginsborg, Marcello Flores, Sergio Luzzato, Claduio Pavone, Enzo Traverso i d'altres, Ginzburg va ser sotasignant d'una carta de 2007 contra un projecte de llei de gener de 2007 iniciat pel ministre de justícia italià Clemente Mastella que pretenia penalitzar el negacionisme de l'Holocaust. El seu argument era que la legislació italiana ja era prou punitiva amb actes d'aquest tipus. Finalment, la llei fou restringida a l'aplicació de sentències contra discursos d'incitació a l'odi. L'any 1993 va rebre el Prix Lyssenko, i el 2010 el Premi Balzan

Obra

A Les Batalles de la Nit i Èxtasis, Ginzburg traça les relacions entre diferents caceres de bruixes europees als benandanti o a un seguit de pràctiques que anomena supervivències d'un substrat xamànic a Europa. La seva obra de 1999 El Jutge i l'Historiador pretén mostrar la injustícia en el judici d'Adriano Sofri però no va aconseguir que se'l tornés a jutjar. Aquest llibre no tracta exclusivament sobre Sofri sinó que reflexiona en termes generals sobre els mètodes científics emprats per un historiador seva similaritat a la tasca d'un jutge, que ha de correlacionar testimonis amb proves materials per tal de deduir què ha passat realment. D'aquesta manera, Ginzburg narra com el model judicial de la historiografia primerenca va facilitar que aquesta disciplina se centrés en fets fàcilment verificables, amb el resultat d'estudis historiogràfics centrats en individus o en allò que Lucien Febvre i Marc Bloch anomenaren en la seva Escola dels Annals una "història d'esdeveniments."

Referències

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Carlo Ginzburg