Castell dels Tres Dragons

Castell dels Tres Dragons
Nom en la llengua original	(ca) Castell dels Tres Dragons
Dades
Tipus	Restaurant
Part de	llista d'edificis modernistes de Barcelona
Arquitecte	Lluís Domènech i Montaner
Construcció	1888
Construcció	1887-88
Característiques
Estil arquitectònic	modernisme català arquitectura eclèctica
Localització geogràfica
Entitat territorial administrativa	Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera (Barcelonès)
Localització	Parc de la Ciutadella
41° 23′ 17″ N, 2° 11′ 00″ E / 41.388069°N,2.183386°E / 41.388069; 2.183386
Bé cultural d'interès local
Id. IPAC	42301
Id. Barcelona	1320
Activitat
Ocupant	Museu de Ciències Naturals de Barcelona

El Castell dels Tres Dragons és el nom popular que rep l'edifici modernista de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner, construït per ser el Cafè-Restaurant de l'Exposició Universal de 1888, per encàrrec de l'alcalde de Barcelona Rius i Taulet a l'Escola d'Arquitectura de Barcelona que s'acabava d'inaugurar. Es troba al final del passeig principal, actualment anomenat passeig de Lluís Companys, que anava des de l'Arc de Triomf al parc de la Ciutadella. És un edifici inclòs en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L’edifici és denominat popularment “Castell dels Tres Dragons” per la gatada homònima de 1865 de Serafí Pitarra.

Del conjunt d'edificis construïts ex professo per a l'exposició només es conserva el Cafè-Restaurant, icona de les ambicions de l'esdeveniment, i l'Arc de Triomf. L'edifici ha patit diferents canvis de funció des de la clausura de l'Exposició Universal, destacant la funció museística. El Castell dels Tres Dragons va ser la seu del Museu de la Història o el Museu de Zoologia, entre altres. En tot cas, l'edifici ens ha arribat gairebé intacte.

La construcció és considerada una de les primeres obres del moviment modernista a Catalunya, que es considera que comença arran les construccions de l'Exposició Universal de 1888, tot i que aquest no sigui considerat purament modernista per alguns autors, que defenen que més bé estaríem parlant d'un edifici protomodernista. També s'ha considerat el punt de partida de les arts decoratives del modernisme, sobretot a partir dels treballs del conegut com a "taller dels tres dragons". Aquesta nova vocació per les arts industrials és causada pel retard del moviment Arts and Crafts a Catalunya, que arriba en un moment d'evolució de les noves tecnologies. També va molt lligat a la cerca d'una personalitat artística nacional.

Tot i això, respon a la cerca d'un nou estil que recuperés la cultura i l'esperit que s'havia perdut, un moviment que tornés a lo medieval, que és on es perden les essències nacionals catalanes.

És un edifici amb reminiscències dels castells medievals, que li donen rigidesa. És racionalista perquè és un tipus d'arquitectura centrada en l'estructura i amb una exuberant decoració. El que fa que no es caigui en un edifici historicista és el fet que l'arquitecte incorpora nous materials com ho són el ferro i el maó, i aquests els deixa a la vista, que fa que ens recordin als edificis industrials de l'època. També ho fa el joc dels elements decoratius, integrats en l'estructura, creant una unitat constructiva i estilística.

Història

El Cafè-Restaurant va ser construït amb motiu de l’Exposició Universal de 1888, al parc de la Ciutadella, que s'havia inaugurat després d'enderrocar la fortalessa militar que existia originalment. En el parc ja existia un establiment de restauració que queda destruït per realitzar el nou edifici projectat per l'arquitecte modernisa. Havia de ser un dels edificis principals de l’esdeveniment i davant seu tenia el desaparegut palau de les Belles Arts. Era un dels pocs edificis que s’havien de conservar un cop finalitzada l’exposició, juntament amb l’Arc de Triomf. Elies Rogent fou elegit director de l’exposició, escollit perquè era el director de l'Escola d'Arquitecte de Barcelona. Va ser qui determinà que Domènech i Montaner fossi l’arquitecte d’aquest Cafè-Restaurant. Lluís Domènech i Montaner era aleshores un arquitecte emergent, que també se li encarcarà altres edificis per l’Exposició Universal, com el Gran Hotel Internacional o la reforma de la Casa de la Ciutat.

L'Exposició Universal de Barcelona va ser molt significativa en l'art català, ja que va ser l'ocació de centrar i estructurar els inicis del modernisme, que era un nou estil nacional, que connectava amb les corrents europees.

Només al començament del projecte ja hi ha problemes econòmics per abastir la construcció de l’edifici perquè ni l’Ajuntament de Barcelona, ni la Comissió de l'exposició van voler pagar el cost, fins al punt que es planteja abandonar el projecte. Finalment, la Comissió Executiva assumeix econòmicament les obres, ja que ja l’havia promocionat. Així, Domènech i Montaner presenta el projecte l’onze d’agost de 1887, només vuit mesos abans de la inauguració de l’exposició. El proejcte presenta un edificil pràctic i fàcil de construir. L’octubre del mateix any s’inicien les obres. Havia de ser una construcció ràpida a causa de la falta de temps. Es tracta d’un edifici que pren d’exemple l’arquitectura medieval del passat aplicant-lo en aquells temps de nous llenguatges artístics.

L’Exposició Universal s’inaugura el 20 d’abril de 1888, quan el Cafè-Restaurant no està finalitzat. Per tant, s’obre l’exposició sense que l’edifici sigui accessible. S’inaugura el 17 d’agost de 1888, però inacabat, quedaven per col·locar les decoracions interiors, la meitat dels escuts ceràmics de les façanes, les corones dels merlets i acabar la torre de l’homenatge. Per resoldre aquestes manques s’encarrega a Josep Forteza, l’arquitecte auxiliar de la construcció, que afegeixi decoracions provisionals, ja que Domènech i Montaner va dimitir en veure que la seva obra necessitava més temps per ser acabada i els organitzadors de l’exposició no li concedien. Josep Forteza l'acabarà a l'agost, quan ja restava poc perquè l'exposició acabés.

En acabar l'exposició l'edifici continua un temps fent la seva funció inicial, fins al 1891 quan l'alcalde Joan Coll i Pujol demana a Domènech que finalitzés l'obra tot adaptant-la per acollir un Museu d'Història. En l'adaptació es canvia la decoració i s'hi afegeixen motius heràldics. La inauguració provisional fou el 1892, per celebrar el quart centenari del descobriment d'Amèrica. Aquest mateix any, l’arquitecte lliura el projecte del museu, i organitza els diferents tallers, liderats per empreses reconegudes de Barcelona, que hi treballaran in situ. S’hi estableixen tallers de metal·lúrgia, de manyà i de modelatge. En aquest període és quan es comença a conèixer el nom "taller dels tres dragons", considerat per Cirici l’inici del modernisme català. En aquest taller no només es realitzaran obres pel Castell dels Tres Dragons, sinó també per altres construccions coetànies de Domènech i Montaner. Un altre cop per falta de diners no es pot acabar, i al desembre del mateix any l'arquitecte abandona les obres.

L'edifici destaca per la convivència d'elements estructurals i decoratius, de materials artesans i industrials, i l'efecte colorista que produïen els vitralls i les pintures del sostre. Es considera un edifici protomodernista i, per alguns, el primer edifici modernista de Barcelona. Segons Bohigas, amb aquesta obra Domènech i Montaner inicia un corrent de caràcter més racionalista enfront l'expressionisme del modernisme.

El Museu de la Història s’inaugura a principis de l'any següent, però el seu recorregut és curt. El 1895 amb la creació del Palau dels Museus Municipals es canvia d’ubicació i el Castell dels Tres Dragons queda de nou sense funció. Es decideix aleshores convertir l’edifici en l’Escola Municipal de Música, que el 1903 ja està en funcionament.

El 1927 torna a canviar de funció, en aquest cas al Museu d’Història Natural, on es retiren les aules de música i es col·loquen els escuts ceràmics que faltaven, aquest cas dedicat amb exemplars de flora i fauna, adients al nou ús. A partir del 1931, en la planta baixa s’ubica la Borsa de Treball Municipal.

Després de la Guerra Civil Espanyola l’edifici queda malmès, i el règim hi ubica en la planta baixa un menjador social. Això serà així fins al 1946 quan s‘aprova un projecte de reforma de l'edifici, salvant alguns danys superficials causats pels bombardejos i els problemes d’infiltració d’aigua.

La reforma més remarcable és la que fa Alexandre Cirici en l’any 1984, quan a més de fer unes lleugeres tasques de conservació-restauració, crea un edifici soterrani connectat al ja existent a través d’un ascensor col·locat a la torre de l’homenatge.

L'any 2010 es van traslladar moltes de les seves col·leccions públiques a l'Edifici Fòrum, inaugurat el març de 2011 amb el nom de «Museu Blau» (terme abandonat avui dia), i el Castell dels Tres Dragons es convertí en seu científica del museu: acollí el Laboratori de Natura amb laboratoris i espai de recerca, estudi i conservació de les col·leccions.

El 2015 es va fer pública la intenció de promoure la rehabilitació d'aquest emblemàtic edifici patrimonial com a casa del Conte, un centre cultural orientat al públic familiar per a la promoció de la literatura infantil i juvenil, un equipament connectat amb l'oferta cultural i de lleure que hi ha actualment existent al parc de la Ciutadella. Actualment està pendent la rehabilitació de l'edifici i el seu futur ús.

Descripció

Exterior

L’edifici és de planta rectangular amb una torre de base quadrada a cadascun dels angles. Bàsicament, és un cub de maó massís, on l’únic que sobresurt en alçada són les torres. També trenca aquesta consistència el cos que està adherit a la façana nord-oest, i que s’utilitza com l’entrada a l’edifici. L'exterior es projecta per les terrasses de les façanes laterals i també a partir de nombrosos finestrals configurats per una estructura de doble façana que proporciona també espais per a la circulació. L'arquitecte utilitza una solució constructiva molt interessant, que consisteix en un sistema de murs amb un mínim pes, ja que el terreny sobre el qual s'aixeca és humit i hi havia la por que s'enderroqués, alhora que crea uns fonaments més submergits en el sòl.

Juga amb l’ús dels materials constructius. El fet de deixar el maó a la vista era innovador, igual que el ferro laminat. Domènech i Montaner ja havia utilitzat el recurs de deixar el maó vist en l'Editorial Montaner i Simón. Són uns nous materials en l'arquitectura de l’època, que estaven vinculats als edificis industrials, però que Domènech i Montaner sap adaptar molt bé en el nou llenguatge artístic que s’està gestant a Catalunya. És un edifici que segueix un esquema medieval d’estructura defensiva d’un castell, però que l’arquitecte dona personalitat amb els materials, la composició i la nuesa constructiva.

En les quatre façanes veiem un joc de buits i massissos, que donen un ritme diferent a la construcció. Algunes de les obertures actualment es troben cegades, però això no era així, ja que en els finestrals es trobaven vitralls de colors. També li dona aquesta característica el fet que es treballa molt bé les textures dels diferents elements que acompanyen les façanes, des de les decoracions, fins al tractament de les torres, totes de forma diferent. Aquesta manera de construir les torres completament diferents una de l’altra és causada per la “despreocupació medieval”, perquè en l’edat mitjana els castells tampoc tenien totes les torres iguals, no hi havia aquesta preocupació d’uniformitat del conjunt. A més a més, amb els merlets decorats que coronen tot l'edifici, inclús les torres, trenquen amb l'horitzontalitat del cub massís.

En el disseny de les targes ceràmiques intervingueren Alexandre de Riquer i J. Llimona amb el productor Pujol i Bausis; els vitralls, són obra d'Antoni Rigalt i Blanch. Les ceràmiques varen estar encarregades a la fàbrica Pujol i Bausis d'Esplugues de Llobregat. El vitrall principal, que ocupava tota la façana, va ser destruït en un bombardeig a la Guerra Civil Espanyola.

Façana nord-est

Pel que fa a la façana nord-est (on la torre de l’homenatge queda a mà dreta), veiem com el cos central queda lleugerament endarrerit pel que fa a les estructures de les torres. Aquest fet el veurem en totes les altres façanes, tot i que en algunes més marcat. A la base de les torres trobem dues obertures verticals rectangulars, amb una estructura sobresortint de maó, en forma de mig rectangle que fa d’escopidor. Damunt d’aquests elements trobem una banda que separa exteriorment el pis inferior i el superior, que s’allarga també pel cos central. La part baixa d’aquest cos cèntric veiem un gran arc rebaixat recolzat sobre el sòcol de pedra en el que s’aixeca l’edifici. En l’interior d’aquesta façana trobem l’escala d’accés a la planta superior, fet que fa que el tractament exterior sigui lleugerament diferent de les altres façanes. Ja en el segon nivell exterior trobem set obertures allargades verticalment, mentre a les torres tenim dos finestrals més amb una llinda de ferro i, a banda i banda, es juga amb l’enfonsament lleuger del maó per crear arcs apuntats cecs, i a sobre de la llinda un rectangle. Després del rectangle de maó, i només en les torres, trobem una altra banda com la de separació dels pisos. Sobre d’aquesta banda mitgera de les torres una obertura separada per un pilar de maó, que en la part superior s’amplia simulant un capitell llis.

Tornant al cos central, trobem una obertura semicircular partida en tres per dos pilars de maó simples. Aquest finestral s’exalta jugant amb l’enfonsament del maó, seguint la forma semicircular de l'obertura, és una gelosia d'inspiració arabitzant. A la part superior trobem els escuts ceràmics de fons blanc i dibuix blau, que en aquesta part són unes figures femenines que representen vins de diferents comarques catalanes. Entre aquests hi ha ulls de bou per tal de ventilar la cambra d’aire que es troba en la coberta. S’acaba amb set merlets coronats per una espècie de minarets en forma de corona fets amb ceràmica vidrada de color groc. Tot l’edifici està rematat amb aquests merlets, propis dels castells medievals.

Façana nord-oest

La façana nord-oest segueix gairebé la mateixa configuració que la definida anteriorment. Entre les dues torres hi ha una terrassa accessible des de la planta superior, que accentua l’horitzontalitat. Cal destacar que les torres sobresurten molt més que en la nord-est, fins al punt que en les cares laterals que donen al cos central es poden realitzar obertures, i així es fa en tres pisos de finestres, una en la base, una altra que dona a la terrassa, i una altra que segueix el nivell de finestres del cos central. En la planta baixa hi ha arcs ogivals sobre columnes octogonals, on hi ha dos arcs cecs que es treballen en petit relleu i que corresponen amb els espais entre finestres de la part superior. Les obertures de la terrassa es configuren amb obertures estretes. Les finestres de damunt són les tres iguals, dividides en tres per pilars de maó. El rematat és el mateix, merlets coronats i a sota els escuts ceràmics, que en aquest cas són figures d’homes i dones relacionades amb el vi, i en les torres exemplars botànics i animals, que segurament fossin afegits després de l’Exposició Universal, ja en època del Museu d’Història Natural.

Façana sud-oest

El tret més rellevant de la façana sud-oest és el cos que sobresurt. Es tracta de l’entrada principal a l’edifici, que es configura en forma de braç sobresortint del cub que configura l’edifici, i que ens recorda als ponts llevadisos dels castells medievals. Aquest seria un recurs pres per Domènech i Montaner per tal d’agafar una certa perspectiva per contemplar l’edifici. Cos creat per dos arcs rebaixats recolzats sobre columnes octogonals, igual que en la planta baixa de la façana nord-est, esmentada abans, i que donen accés al vestíbul. L’extrem exterior acaba amb un cos cilíndric flanquejat per quatre contraforts. Aquest, segons el projecte original, hauria d'anar cobert per una lona col·locada en la terrassa per subratllar més la seva importància. La façana del cos central té una finestra igual que la del nord-oest, amb dotze obertures sota. A la planta baixa sis finestrals. L’acabament igualment amb els escuts ceràmics de temàtica de begudes que es podien consumir en el Cafè-Restaurant i els merlets coronats.

Façana sud-est

La façana sud-est és casi igual que la nord-oest. Trobem la terrassa i, per tant, el cos central més endarrerit. Les obertures es treballen de la mateixa forma, igual que els remats de la part superior, conformats exactament igual en tot l’edifici.

Les torres

La torre que més destaca és la coneguda com la torre de l'homenatge, situada al nord, i que és una reminiscència al Castell dels Tres Dragons de Pitarra. Des del cos inferior ja s'aixeca en planta octogonal, diferenciant-se de les altres torres del Cafè-Restaurant. En aquest primer cos trobem finestres triples rectangulars i verticals, col·locades un costat si i l'altre no. Al capdamunt una cornisa i els merlets que acompanyen tot l'edifici. És rematada amb una coberta piramidal que conté una balconada de ferro que envolta l'estructura de forma circular, del que sobresurt un cos metàl·lic vidrat en forma de creu i cobert amb una cresteria. Aquest últim cos es corona amb un pinacle que sosté un penell heràldic.

La base de la torre sud és quadrangular, però un segon cos de planta octogonal trenca amb la configuració de les torres est i oest. Un segon cos d'un diàmetre menor del quadrangular de la base s'aixeca en la part superior de la torre. En aquest primer pis apareixen sortides en forma d'angle que queden buits des de l'interior, i que fan que desaparegui la banda que separa els cossos, present en les altres torres. Es troben obertures dobles en cada costat del cos octogonal, que es corona amb els merlets de ceràmica vidrada col·locats només en els que corresponen als angles.

Les torres est i oest són totes dues de planta quadrangular, sobresortint només un pis per sobre del cub de maó. A cada costat s'obre una finestra triple. A diferència de les dues torres ja esmentades, aquestes si conserven la banda que separa els cossos, i a més aquesta banda es fa doble, quedant més marcada la separació, que en les altres torres ja queda marcada pel canvi de planta. Totes dues coronades pels merlets, detallats anteriorment.

Interior

L'espai interior s'articula a través de dues plantes rectangulars de 450 m² cada un, la baixa que dona accés al jardí pel cos d'entrada, i la planta superior que està recorreguda per un balcó perimetral interior. Els dos pisos estan connectats per una escala doble situada en la façana nord-est. La planta baixa estaria destinada per ser el vestíbul i el cafè, mentre que la primera planta seria el menjador del restaurant. És un espai sever però alhora impressionant. Es deixen elements estructurals a la vista, com ara les cintres metàl·liques dels arcs. En tot l'edifici Domènech i Montaner juga amb obertures en els murs, de tal forma que la llum que arriba a l'interior arriba tamisada. Hem de pensar també que en els seus orígens totes les obertures estaven tapades amb vitralls de colors que li devien dotar l'interior d'una llum misteriosa, que, malauradament, no hem conservat, inclús algunes de les obertures s'han cegat.

El menjador és una sola sala rectangular, amb una galeria interior que l'envolta, com ja s'ha nombrat, aprofitant el doble mur que rodeja l'estructura i que facilita el punt de suport estructural i dota a l'edifici d'aquest tractament tan diferencial. A partir d'aquest element perimetral es pot accedir a les terrasses que hi ha entre les torres a través de les obertures verticals detallades en l'apartat anterior. Les portes per accedir a les terrasses quedaven amagades en les columnes quan s'obrien, incorporant l'edifici al paisatge del parc de la Ciutadella. La coberta a dues aiguas d'aquesta planta està resolta amb dos arcs dobles de ferro a la vista, recolzats sobre grans pilars cilíndrics, i columnes dobles en la galeria perimetral. En l'espai que correspon a les torres de la façana sud-oest trobem dos menjadors privats. Les altres dos torres corresponen als espais de rebost i la nevera. A la part posterior es trobava la cuina, amb set finestrals.

La planta baixa correspon dimensionalment amb la planta superior. Les columnes superiors baixen fins aquest pis, però en aquest cas es transformen els pilars encarnats en el gruix dels murs. La coberta es resol amb jàsseres de ferro compostes. Tan en aquesta planta com en la superior s'utilitza parquet de melis col·locat en espina de peix per al paviment.

L'escala, situada a l'extrem contrari del cos d'entrada, està ideada com una estructura rectangular, amb una doble escala a banda i banda partint des del centre del mur. Els graons eren de marbre i la barana de fusta amb formes vegerals, pintada de color plata. S'hi accedeix a través d'un gran arc rebaixat, igual que els dos que hi ha en el cos que sobresurt de la façana sud-oest. Queda il·luminada pel finestral semicircular de la façana nord-est i per una claraboia.

Vegeu també

• Arquitectura de Barcelona
• Font dels Nens

Referències

Bibliografia

• Bohigas, Oriol. Lluís Domènech i Montaner: en el 50è Aniversari de la seva mort (1850-1923). Barcelona: Lluís Carulla i Canals, 1973, p. 10-45. 
• Bohigas, Oriol. Reseña y catálogo de arquitectura modernista. Barcelona: Lumen, 1983. 
• Casanova, Rossend. El Castell dels Tres Dragons. Barcelona: Museu de Ciències Naturals, 2009. 
• Domènech Girbau (a cura de), Lluís. Domènech i Montaner, any 2000 (en català). Barcelona: COAC, 2000, p. 65-75. 
• Garrut, Josep Maria «Artes y oficios en el "Castell dels tres dragons"». Cuadernos de arquitectura, 1963, pàg. 93-95.
• Martorell, J. M. «El Cafè-Restaurent de la Exposición Univeral». Cuadernos de arquitectura, 1963, pàg. 17-25.
• VV.AA.. «Castell dels Tres Dragons». A: Lluís Domènech i Montaner (1849-1923). Obra arquitectònica raonada. Canet de Mar: Centre d’estudis Lluís Domènech i Montaner, 2015, p. 280-293.. 

Enllaços externs

• «Castell dels Tres Dragons». Cercador Patrimoni Arquitectònic. Ajuntament de Barcelona.
• Guia temàtica Biblioteca ETSAB: Castell dels Tres Dragons