Kanji (漢字)
Kana (仮名)
Usos
Romaji (ローマ字)
El katakana (片仮名; カタカナ) és un dels dos sil·labaris emprats en l'escriptura japonesa juntament amb l'hiragana. També se sol emprar katakana per referir-se a qualsevol dels caràcters d'aquest sil·labari.
Aquests caràcters, al contrari que els kanji, no tenen cap valor conceptual, sinó únicament fonètic. Gràficament, presenten una forma angulosa i geomètrica.
El sil·labari katakana consta de 46 caràcters que representen síl·labes formades per una consonant i una vocal, o bé una única vocal. L'única consonant que pot anar sola és la 'n'.
Realment, els dos sil·labaris són equivalents, encara que cadascun té usos diferents. En l'alfabet català hi ha alguna cosa semblant amb les majúscules i minúscules en el sentit que les grafies i els usos són distints.
A continuació hi ha la taula dels caràcters bàsics (sense accents ni caràcters modificadors) que componen el sil·labari katakana, juntament amb la romanització Hepburn de cadascun que n'indica la pronúncia.
A | I | U | E | O | |
---|---|---|---|---|---|
ア (a) | イ (i) | ウ (u) | エ (e) | オ (o) | |
K | カ (ka) | キ (ki) | ク (ku) | ケ (ke) | コ (ko) |
S | サ (sa) | シ (shi) | ス (su) | セ (se) | ソ (so) |
T | タ (ta) | チ (chi) | ツ (tsu) | テ (te) | ト (to) |
N ン (n) | ナ (na) | ニ (ni) | ヌ (nu) | ネ (ne) | ノ (no) |
H | ハ (ha) | ヒ (hi) | フ (fu) | ヘ (he) | ホ (ho) |
M | マ (ma) | ミ (mi) | ム (mu) | メ (me) | モ (mo) |
Y | ヤ (ya) | ユ (yu) | ヨ (yo) | ||
R | ラ (ra) | リ (ri) | ル (ru) | レ (re) | ロ (ro) |
W | ワ (wa) | ヲ (wo / o) |
Anteriorment existien altres dos caràcters katakana: ヰ (wi), ヱ (we). Tanmateix, han caigut en desús i ja no s'utilitzen ni tan sols per a transcriure aquest so de mots estrangers. El caràcter wo (ヲ) tampoc no s'utilitza ja per a transcriure mots estrangers i pràcticament només s'usa com a partícula gramatical (i per tant habitualment en hiragana を) que es pronuncia o a la majoria de dialectes.
Alguns caràcters katakana tenen certes semblances, com ocorre amb so (ソ) n (ン), xi (シ) i tsu (ツ), u (ウ) i wa (ワ). Altres, com he (ヘ) i mo (モ), s'assemblen als equivalents en hiragana (へ i も respectivament)
Existeixen uns accents diacrítics en japonès anomenats nigori. Serveixen per a formar consonants sonores o impures (cas de les G, Z, D i B) o la mig impura P.
A | I | U | E | O | |
---|---|---|---|---|---|
G | ガ (ga) | ギ (gi) | グ (gu) | ゲ (ge) | ゴ (go) |
Z | ザ (za) | ジ (ji) | ズ (zu) | ゼ (ze) | ゾ (zo) |
D | ダ (da) | ヂ (ji) | ヅ (zu) | デ (de) | ド (do) |
B | バ (ba) | ビ (bi) | ブ (bu) | ベ (be) | ボ (bo) |
P | パ (pa) | ピ (pi) | プ (pu) | ペ (pe) | ポ (po) |
Existeixen unes versions petites dels caràcters ya (ャ) yu (ュ) i yo (ョ) anomenades yō-on que serveixen per a palatalitzar una consonant o afegir-hi els diftongs /ja/, /jɯ/, /jo/, si es col·loquen després del seu caràcter en la versió acabada en -i.
YA | YU | YO | |
---|---|---|---|
KI | キャ (kya) | キュ (kyu) | キョ (kyo) |
SHI | シャ (sha) | シュ (shu) | ショ (sho) |
CHI | チャ (cha) | チュ (chu) | チョ (cho) |
NI | ニャ (nya) | ニュ (nyu) | ニョ (nyo) |
HI | ヒャ (hya) | ヒュ (hyu) | ヒョ (hyo) |
MI | ミャ (mya) | ミュ (myu) | ミョ (myo) |
RI | リャ (rya) | リュ (ryu) | リョ (ryo) |
GI | ギャ (gya) | ギュ (gyu) | ギョ (gyo) |
JI | ジャ (ja) | ジュ (ju) | ジョ (jo) |
BI | ビャ (bya) | ビュ (byu) | ビョ (byo) |
PI | ピャ (pya) | ピュ (pyu) | ピョ (pyo) |
Les consonants dobles o geminades es formen escrivint un caràcter tsu petit (ッ) anomenat sokuon davant de la consonant en qüestió. En un principi només es doblaven les consonants k, s, t, p (de la mateixa manera com passa amb l'hiragana).
En les llengües europees, i particularment en anglès, hi ha moltes paraules que acaben en una consonant que es pronuncia de forma brusca. L'escriptura japonesa està formada per síl·labes de tipus "consonant-vocal", i la millor adaptació d'aquests sons consonàntics finals és doblant algunes consonants com b, d, f, g i h.
Quant a les consonants nasals "m" i "n", es doblen escrivint ン al davant. De la mateixa manera que en català, la "n" ン es pronuncia /m/ davant de /p/ o /b/. Exemple: ナンバー nanbaa es pronuncia /nambaː/ (de l'anglès number, nombre).
Els símbols d'iteració de katakana són ヽ (estàndard, sense nigori) i ヾ (sonor, amb nigori dakuten) però actualment no s'acostumen a emprar.
El katakana representa les vocals llargues mitjançant un guió llarg anomenat chōon que s'escriu ー a l'escriptura horitzontal i | a l'escriptura vertical.
Si la paraula és japonesa, també s'hi poden formar les vocals llargues de forma anàloga a com es fa en l'hiragana, és a dir, seguint el caràcter amb un altre caràcter d'aquella vocal.
Exemples:
Abans de tot cal recalcar que les paraules estrangeres s'escriuen en katakana de forma fonètica, respectant la pronunciació original. Això és a vegades difícil, ja que el japonès té un sistema sil·làbic que és de tipus consonant + vocal (CV), on la n (ン) és l'única consonant que pot anar sola. Les conseqüències són que els grups de consonants (com en estrany), així com les consonants finals (aviat) i certes síl·labes només es poden aproximar.
Per transcriure una consonant sola o seguida d'una altra consonant, s'escull el caràcter que tingui el valor de la consonant + u. Això és així per què en japonès la u es pronuncia dèbilment. Tanmateix, com tu i du no existeixen en japonès, la t i la d soles es transcriuen com to i do respectivament. Exemples: キス (kisu, de l'anglès kiss, petó) i ヒント (hinto, de l'anglès hint, pista). Si se pronuncia aquesta consonant de forma sobtada o accentuada, llavors passarà a ser una consonant doble en katakana. Exemple: ベッド (beddo, de l'anglès bed, llit).
Els sons que no existeixen en japonès se substituiran pels que més s'hi assemblin.
En general, són estrangerismes les paraules que comencen per "P", i en menor mesura les que contenen una "P" simple (tanmateix, la doble "P" no és rara en japonès). També són estrangerismes totes les paraules que contenen un so de recent incorporació.
De la mateixa manera que es fa amb els yō-on, s'utilitzen versions petites dels caràcters vocàlics a (ァ), i (ィ), u (ゥ), e (ェ), o (ォ) per a formar altres síl·labes impròpies del japonès i poder adaptar mots estrangers. Concretament:
Fins i tot hi ha l'ús de "スィ" (su + i petita) per representar el so "si" en algunes paraules estrangeres com "merci" (メルスィ, mercès en francès). La forma tradicional "メルシ" (merushi) és, tanmateix, tres vegades més comuna (Google).