Llengües oficials: Castellà, oficial a tot l'Estat | Llengües amb alguna mena de reconeixement: | Llengües sense cap reconeixement: |
L'Estat Espanyol és un estat europeu amb una gran diversitat lingüística. Les seues llengües constitueixen un patrimoni etnolingüístic i cultural reconegut constitucionalment. La llengua oficial i majoritària de l'Estat és el castellà. Quatre llengües (català/valencià, gallec, èuscar i occità) gaudeixen de l'estatus de cooficialitat en sis de les comunitats autònomes que integren Espanya i altres dues (asturlleonès i aragonès), tot i que no són cooficials, són protegides d'alguna manera estatutàriament en tres comunitats autònomes. El portuguès parlat a certs municipis de la Raia fronterera amb Portugal no gaudeix de cap mena de reconeixement. Per últim cal destacar i remarcar que una mateixa llengua pot tindre diferent estatus oficial en cada un dels territoris on es parla. L'Estat no fa oficials llengües, ni tan sols les reconeix pel seu nom, sinó que són les comunitats autònomes les que fan oficial o no, una llengua en el seu territori.
La Constitució Espanyola, en el seu article tercer, estableix que:
L'espanyol o castellà és l'únic idioma oficial de tot l'Estat i és el parlat com a llengua habitual i materna per la gran majoria de la població espanyola. Espanya és, al costat de Colòmbia i després de Mèxic i dels Estats Units, el tercer país del món amb major nombre d'hispanoparlants.
El castellà és l'única llengua oficial a Astúries, Cantàbria, La Rioja, Aragó, Castella i Lleó, Comunitat de Madrid, Castella-la Manxa, Extremadura, Andalusia, Canàries i regió de Múrcia, a part de Ceuta, Melilla, la major part de Navarra i les comarques interiors de la País Valencià.
És també cooficial al costat d'altres llengües a Catalunya, Balears, zona costanera de la País Valencià, Galícia, País Basc i la zona bascòfona de Navarra. A totes les comunitats autònomes bilingües, excepte a Galícia, el castellà és la llengua materna de la majoria de la població i la més utilitzada a la llar.
Aquest predomini va començar ja durant l'edat mitjana en el procés de la Reconquesta amb l'hegemonia tant política com cultural i econòmica de, primer el Regne de Castella (a l'entorn del qual va néixer) i posteriorment de la Corona de Castella a l'entorn peninsular, amb el prestigi cultural que això va comportar, si bé també era parlada a la Corona d'Aragó i al Regne de Navarra, així com la importància d'arribar a ser llengua auxiliar (tant comercial, de comunicació i diplomàtica) durant els segles xvi i xvii. Durant la segona meitat del segle XX el franquisme i els processos migratoris interns ocorreguts també van contribuir a aquesta predominança, si bé en menor mesura, encara que sí que va ser la causa principal a Catalunya i a les Illes Balears.
El català té el reconeixement de llengua pròpia, i llengua oficial junt al castellà, a Catalunya, a les Illes Balears i al País Valencià (este últim amb el nom de valencià).
El català és la segona llengua més parlada de Catalunya, on és superada pel castellà tant com a llengua materna, d'identificació i habitual segons les dades oficials de l'Institut d'Estadística de Catalunya del 2018.
L'idioma català ha sofert un retrocés com a llengua habitual passant del 46 % el 2003 al 36,1 % el 2018 mentre que el castellà ha augmentat del 47,2 % el 2003 al 48,6 % el 2018. Per la seva banda els bilingües perfectes continuen incrementant fins al 7,4 % el 2018. Segons la mateixa font el català ha continuat augmentant tant en parlants com en coneixement escrit de la població, però continua disminuint en percentatge respecte al total de la ciutadania catalana.
A la País Valencià es distingeixen lingüísticament dues zones: una de predomini lingüístic valencià (que representa un 75 % de la superfície i un 87 % de la població) i una altra de predomini lingüístic castellà (25 % de la superfície on viu el 13 % de la població, sovint monolingüe). En la zona valencianoparlant, el castellà és la llengua parlada de forma preferent pel 54,5 % de la població, mentre que el valencià ho és pel 36,4 % i un 6,2 % utilitza indistintament les dues llengües, segons una enquesta duta a terme el 2003 per la Generalitat Valenciana. El valencià és predominant en la majoria del territori valencianoparlant: en les comarques del nord de la província d'Alacant, el sud de la província de València i gran part de la província de Castelló. Mentre que el castellà és predominant en l'àrea metropolitana de València, l'àrea metropolitana d'Alacant-Elx i a Castelló de la Plana.
En conjunt, el català / valencià és la llengua parlada a casa de forma preferent per aproximadament 4.452.000 espanyols.
El basc (euskara) és cooficial amb el castellà al País Basc i al terç nord de la Comunitat Foral de Navarra. A més, cal destacar que dins del basc es diferencien sis dialectes (euskalkiak), i una varietat estandarditzada, l'euskara batua.
En conjunt, el basc és la llengua parlada a casa de forma preferent per aproximadament 270.000 espanyols (el 0,67 % de la població). Altres 120.000 (el 0,28 % de la població espanyola) el parlen de manera indistinta amb el castellà.
El gallec (galego) té el reconeixement de llengua pròpia, i llengua oficial junt al castellà, a Galícia (Constitució espanyola de 1978 art. 3.2. i Estatut d'Autonomia de Galícia art. 5). Forma part, igual que el castellà, del grup de llengües iberoromàniques i està estretament emparentat amb el portuguès, amb el qual va formar unitat lingüística (gallegoportuguès) durant l'edat mitjana. De fet, segons alguns segueix formant-la avui dia malgrat les diferències sorgides (vegeu reintegracionisme). El gallec presenta tres blocs diferents de parla que creuen Galícia de nord a sud; són els blocs: occidental, central i oriental, que al seu torn se subdivideixen en diferents àrees. El gallec es parla, a més de Galícia i el nord de Portugal, a l'occident d'Astúries i de les províncies de Lleó i Zamora. Fora del nord-oest, es troba la fala del valla de Jálama a Extremadura, relacionada amb el portuguès i per tant també amb el gallec.
A Galícia, el gallec és la llengua materna del 52,0 % de la població, el castellà del 30,1 %, i el 16,3 % té ambdues llengües com a llengües maternes. D'altra banda, el 61,2 % de la població usa habitualment més el gallec que el castellà, mentre que el 38,3 % usa habitualment de forma predominant el castellà.
El castellà és la llengua més parlada a les zones urbanes, mentre que el gallec ho és a les zones rurals.
En conjunt, el gallec és la llengua parlada a casa de forma preferent per aproximadament 1.470.000 espanyols. Altres 784.000 el parlen de manera indistinta amb el castellà.
A la Vall d'Aran s'anomena de manera habitual, tradicional i oficial com a aranès la varietat gascona de l'occità parlada pels aranesos.
L'aragonès i l'asturià o asturlleonès, pertanyen al grup de les llengües romàniques occidentals, que encara es parlen d'una manera minoritària en algunes zones rurals de l'alt Aragó i Astúries; les dues van ser declarades llengües en perill d'extinció per la Unesco a finals del segle xx. La seua presència escrita va ser escassa des de la unió dels regnes on es parlava al regne de Castella, fins als anys setanta del segle xx.
L'aragonès, reducte del navarroaragonès parlat en l'Edat Mitjana als regnes de Navarra i d'Aragó.
Actualment és parla al nord d'Aragó, als Pirineus. Tanmateix, el seu ús ha anat minvant i per la zona central i meridional amb prou feines es parla.
L'asturlleonès es parla a Astúries (amb el nom d'asturià), en part de l'antic Regne de Lleó (a les províncies de Lleó i Zamora (amb el nom de lleonès), i en la comarca portuguesa de Miranda do Douro (amb el nom de mirandès).
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Llengües d'Espanya |