Estat | Ducat de Borgonya, Restauració borbònica, Espanya Franquista, Espanya, Imperi Austríac, Imperi austrohongarès i Sacre Imperi Romanogermànic |
---|---|
Creació | 1430 |
L'Orde del Toisó d'Or és un orde civil i de cavalleria fundat l'any 1429 pel duc de Borgonya i comte de Flandes, Felip III de Borgonya. Posteriorment, l'orde va quedar vinculat als seus descendents, els àustries espanyols, i posteriorment als borbons espanyols.
El fundador fou el duc de Borgonya i comte de Flandes Felip III de Borgonya per celebrar el seu matrimoni amb la princesa portuguesa Isabel de Portugal, filla del Rei de Portugal Joan I de la dinastia Avís, a la vila de Bruges (encara que es va crear amb l'objecte de recordar la gran batalla que l'israelita Gedeó va guanyar als madianites per a la defensa de l'església de Déu). Va ser creat seguint el model de l'Orde de la Lligacama anglès, del qual Felip havia estat nomenat membre l'any 1422, però dedicat a Sant Andreu (Felip havia rebutjat l'elecció per no ofendre al rei de França, Carles VII).
Igual que el seu model anglès, l'orde estava restringit a un nombre limitat de cavallers, primer 24 però incrementat a 30 l'any 1433 i a 51 l'any 1516. Els membres de l'orde no podien ser «heretges» i, per tant, es va convertir en una distinció exclusivament catòlica durant la Reforma Protestant, tot i que l'elecció d'un símbol pagà com a símbol d'un orde cristià va causar certa controvèrsia.
La insígnia consisteix en una pell de moltó d'or (recordant la llegenda del Velló d'or que Gedeó va oferir a Déu en sacrifici i acció de gràcies per la victòria aconseguida contra els madianites), suspesa en un collaret. El collaret comprèn una alternança d'encenedors (instrument d'acer en forma de B per fregar els pedrenyals, que era l'emblema de Felip el Bo) i de pedrenyals o pedres fogueres d'on emergeixen de les flames. Aquests símbols il·lustren la divisa de l'orde : Anta Ferit Quam Flamma Micet (Fereix abans que la flama brilli). Alguns pensen també que l'encenedor és estilitzat en dues B entrellaçades recordant la sobirania dels ducs sobre «les dues Borgonyes» (el ducat i el Comtat de Borgonya). Els cavallers de l'orde també poden portar la insígnia en un cordó vermell penjat al coll.
La butlla de confirmació de l'Orde i d'aprovació de les seves constitucions i ordenances les va donar el papa Eugeni IV el 7 de setembre de 1433 sent les dignitats de l'Orde quatre: el canceller, el tresorer, el rei d'armes i el secretari, corresponent el gran Mestrat al rei d'Espanya per butlles dels pontífexs Gregori XIII, de 1574 i de Climent VIII de 1600. En casar-se l'hereva de la casa de Borgonya, Maria amb l'arxiduc Maximilià I d'Habsburg, l'orde va quedar vinculat a la Casa d'Àustria, i posteriorment als Àustria espanyols.
A la mort de Carles II de Castella, els dos pretendents al tron, Felip d'Anjou (futur Felip V) i l'arxiduc Carles d'Àustria (futur emperador Carles VI) van ostentar la dignitat de gran mestre de l'orde. Pretendents:
El 1725 un tractat entre ambdós sobirans va reconèixer a Carles VI la dignitat de gran mestre de forma vitalícia. No obstant això, a la seva mort, els emperadors del Sacre Imperi primer i els d'Àustria després van seguir ostentant el gran Maestrat de la branca austríaca de l'orde, sense atendre les protestes dels sobirans espanyols, els quals van qüestionar sempre la seva legitimitat.
L'any 1519 Carles V va celebrar el capítol d'aquest orde a Barcelona, concretament a la catedral de Barcelona. Els escuts dels cavallers participants, encara es conserven pintats als respatllers del cadirat del cor. Les pintures heràldiques són obra del pintor Joan de Borgonya. Són 64 en total, i representenː
Van existir certes controvèrsies sobre la seva concessió durant la Guerra del Francès. El fet que Josep I Bonaparte fóra gran mestre de l'orde i concedís el Toisó d'Or a Napoleó va causar l'empipament de l'exiliat rei de França Lluís XVIII, que va retornar la seva distinció en protesta. Al seu retorn, el rei Ferran VII va revocar totes les distincions concedides per Josep Bonaparte.
L'any 1812, la Regència espanyola va concedir el Toisó d'Or al duc de Wellington, que va ser confirmat pel rei Ferran VII al prendre el poder el 1813 després de consultar-ho amb el papa Pius VII. D'aquesta forma, el duc de Wellington va ser el primer protestant a ostentar aquesta distinció. Posteriorment, també cristians ortodoxos van rebre aquesta dignitat.
També durant les guerres carlines, els partidaris de Carles Maria Isidre de Borbó van qüestionar la legitimitat d'Isabel II d'Espanya com gran mestre de l'orde i el seu dret a atorgar el Toisó d'Or.
Actualment, només dinou persones són cavallers de l'Orde del Toisó d'Or (branca espanyola). D'aquestes, els dos primers van rebre de mans de l'infant Joan de Borbó, quinze de mans del rei Joan Carles I i una del rei Felip VI. Aquests són:
Escuts dels membres actuals de l'Orde d Toisó d'Or a Espanya |
---|
Després de la desaparició de l'Imperi Austrohongarés, el rei dels belgues, Albert I va reclamar que la dignitat de gran mestre i el tresor de l'orde li fossin transferits com a sobirà de les antigues terres de Borgonya. Aquesta reclamació va arribar a ser considerada seriosament durant les negociacions del Tractat de Versalles, però finalment rebutjada a causa de la intervenció del rei d'Espanya, Alfons XIII, que va prendre possessió de les propietats de l'orde en nom del destronat emperador Carles I d'Àustria-Hongria.
El tresor de l'orde es va conservar a Brussel·les fins que va ser traslladat a Viena per evitar que Napoleó se l'apropiés. Així, l'any 1797 va ser incorporat a la cambra del tresor del palau de Hofburg, on encara es troba actualment.
Inclou insígnies, la creu que servia per als juraments, indumentària civil i una extraordinària col·lecció d'ornaments litúrgics. medievals.
Collar (Branques espanyola i austríaca) |
Branca espanyola | Branca austríaca | |
---|---|---|
Insígnia de coll del Sobirà | Insígnia de coll de cavaller i Insígnia de coll de Dama |
Insígnia de coll |