Pontos (mitologia)

Infotaula personatgePontos

Modifica el valor a Wikidata
Tipusdivinitat marina de la mitologia grega
divinitat protògena
deïtat aquàtica Modifica el valor a Wikidata
Context
MitologiaReligió a l'antiga Grècia Modifica el valor a Wikidata
Dades
Gèneremasculí Modifica el valor a Wikidata
Família
MareGea Modifica el valor a Wikidata
FillsNereu, Taumant, Forcis, Ceto, Euríbia, Telquins, Hàlia, Lycus (en) Tradueix, Damon (en) Tradueix, Adméto (en) Tradueix, Aegaeon i Cepheus Modifica el valor a Wikidata
GermansUrà Modifica el valor a Wikidata
Altres
Dominimar Mediterrània Modifica el valor a Wikidata
Pontos en un mosaic romà antic, Tunisia

Pontos (en grec antic Πόντος, ‘mar’; en llatí Pontus-ȏs: el Pont), o Pont era, a la mitologia grega, un antic déu del mar preolímpic, fill de Gea, la Terra, i germà d'Urà.

Hesíode (Teogonia, 116) conta que Gea va engendrar a Pont per si mateixa, sense aparellar-se. Per a ell, Pont sembla poc més que una personificació del mar, Pont és l'ona, la personificació masculina del mar. No té una llegenda pròpia, i només apareix a les geologies teogòniques i cosmogòniques. Higini (Faules, pr. 3, 5, 7) afirmava que va ser fill de Gea amb Èter, l'aire, i que va engendrar amb Thalassa els peixos del mar.

Va ser pare amb Gea dels ancians del mar, Nereu (pare de les Nereides, una d'elles Tetis), Taumant (l'esglaiador miracle del mar), dels aspectes perillosos del mar, Forcis i la seva esposa i germana Ceto, i de la "forta" deessa Euribia. Amb Thalassa (el nom de la qual significa simplement mar, però en una arrel pre-grega), va ser pare dels Telquines. De vegades se li atribueix la paternitat del gegant Briàreu. (Grimal. Diccionari de mitologia grega i romana, p. 455). Compareu-lo amb el tità del mar Oceà, la presència del qual era més vívida entre els hel·lens.

Referències

Bibliografia complementària

  • Michael Grant i John Hazel. Diccionari de Mitologia Clàssica. Traducció de Marcel Farran. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1997. P. 174.
  • Gran Enciclopèdia Catalana. V. 11. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1989, p. 518. 2a. reimp.

Enllaços externs