Centre financer

El Financial District de Nova York en el Lower Manhattan, incloent Wall Street. New York es classifica com un dels majors centres financers internacionals (IFC) del món.

L'FMI defineix un centre financer com a: centres financers internacionals (IFC), com ara Ciutat de Nova York, Londres i Tòquio; Els centres financers regionals (RFC), com Frankfurt, Chicago i Sydney; i els centres financers extraterritorials (OFC), com les Illes Caiman, Dublín i Singapur.

La City de Londres (la Square Mile) és un dels centres financers més antics. Londres es classifica com un dels majors centres financers internacionals (IFC) del món.

Els IFC, i molts RFC, són centres financers de servei complet amb accés directe a grans agrupacions de capital de bancs, companyies d'assegurances, fons d'inversions i mercats de capital cotitzats, i estan en grans ciutats mundials. Els OFC, i també alguns RFC, acostumen a especialitzar-se en serveis basats en impostos, com ara eines de planificació d'impostos sobre empreses, vehicles amb tracte de neutralitat fiscal, i banca a l'ombra/titulització i poden incloure ubicacions més petites (per exemple, Luxemburg) o ciutats estat (per exemple, Singapur). L'FMI observa un solapament entre els RFC i els OFC (per exemple, Hong Kong i Singapur són OFCs i RFC). Des de 2010, els acadèmics consideren l'OFC sinònim de paradís fiscal.

Notes

  1. ↑ La definició del FMI, i exemples, de juny del 2000.
  2. ↑ Extraterritorial (Offshore) no es refereix a la ubicació de l'OCF (és a dir, molts OFC de l'FSF-FMI, com Luxemburg i Hong Kong, són onshore ("en el territori")), sinó que es refereix al fet que els majors usuaris de l'OC són no residents (és a dir, els usuaris no són domèstics)
  3. ↑ Un tracte de neutralitat fiscal ("Tax-neutral") és un terme que els OFC utilitzen per descriure estructures legals en què l'OCN no percep impostos, drets o IVA sobre els fluxos de fons al vehicle o durant la sortida (per exemple, sense impostos de retenció). Principals exemples són l'irlandès Fons d'inversió alternativa per a inversors qualificatius (QIAIF), i el SPC de les Illes Caiman.
  4. ↑ Això és des del voltant del 2010, després de les iniciatives posteriors al 2000 del FMI-OCDE-FATF sobre normes comunes, compliment regulatori i transparència bancària, que havien debilitat notablement l'atracció reguladora dels OFC sobre IFC i RFC.

Referències

  1. ↑ «Offshore Financial Centers: IMF Background Paper». International Monetary Fund, 23-06-2000.
  2. ↑ James R. Hines Jr. «Treasure Islands». Journal of Economic Perspectives, 4, 24, 2010, pàg. 103–125. «Els paradisos fiscals també es coneixen com a "centres financers extraterritorials" o "centres financers internacionals", frases que poden comportar connotacions lleugerament diferents, però que s'utilitzen gairebé de manera intercanviable amb "paradisos fiscals"»
  3. ↑ Gabriel Zucman «The Missing Wealth of Nations: Are Europe and the U.S. Net Debtors or net Creditors?». The Quarterly Journal of Economics, 128, 3, agost 2013, pàg. 1321–1364. DOI: 10.1093/qje/qjt012. «Els paradisos fiscals són jurisdiccions amb impostos baixos que ofereixen a les empreses i a les persones oportunitats per evitar impostos (Hines, 2008). En aquest treball, utilitzaré l'expressió “paradís fiscal” i “centre financer extraterritorial” de forma intercanviable (la llista de paradisos fiscals considerats per Dharmapala i Hines (2009) és idèntica a la llista de centres financers extraterritorials considerats pel Fòrum d'Estabilitat Financera (FMI, 2000), llevat d'excepcions menors)»