Diagnòstics | |
MeSH | D001784 |
---|---|
MedlinePlus | 003855 |
En medicina, la gasometria arterial fa referència a una tècnica de monitoratge respiratòria invasiva que permet, mitjançant una mostra de sang arterial, determinar-ne el pH i les pressions parcials d'oxigen i diòxid de carboni. Generalment, la gasometria és arterial però també pot ser de sang venosa.
La valoració objectiva de la funció respiratòria dels pacients és una pràctica habitual en procediments d'urgències. La gasometria, juntament amb altres dades de l'equilibri àcid-base, converteix aquesta tècnica invasiva en una de les proves complementàries més sol·licitades pels facultatius, és fàcil d'interpretar i no té un cost elevat.
Els paràmetres considerats en aquesta tècnica són els següents: la pressió arterial parcial de diòxid de carboni (PaCO₂), la pressió arterial parcial d'oxigen (PaO₂) i el pH. Tot i així, hi ha altres paràmetres que poden obtenir a través d'aquesta tècnica. Per exemple, la concentració d'hidrogencarbonat real i estàndard (HCO₃-), diferència alvèolo-arterial de l'oxigen i la pressió parcial d'oxigen necessària perquè l'hemoglobina en sang estigui saturada al 50% (P50).
La gasometria arterial no és una tècnica fàcil i, per això, s'han de prendre tota una sèrie de precaucions per obtenir uns resultats fiables i correctes.
La sang que s'ha d'obtenir per realitzar correctament aquesta tècnica cal que sigui arterial. La punció es realitza a les artèries fàcilment accessibles i, sobretot, que tinguis altres artèries col·laterals per mantenir la vascularització si aparegués algun problema. En la major part dels casos, la punció es realitza a l'artèria radial. Tot i així, per ordre podem utilitzar també l'artèria braquial, pedi, tibial posterior, temporal superficial en el cas dels nens o femoral.
Cal remarcar que sempre, abans de realitzar la punció s'ha de fer el test d'Allen per comprovar el bon funcionament d'altres artèries col·laterals.
Un cop comprovada la bona vascularització de la mà haurem de preparar tot el material necessari per a la punció. Cal comprovar-lo correctament.
La gasometria és una tècnica ràpida de fer però pot ésser una mica molest pel pacient. Per aquest motiu, cal fer que el pacient estigui còmode. Un cop s'ha preparat tot el material i s'ha realitzat el test d'Allen pes procedeix a realitzar la punció. Per això, s'han de seguir tota una sèrie de passos.
Per mesurar els paràmetres esmentats anteriorment és necessari la utilització d'un aparell anomenat gasòmetre. Aquest instrument consta de 4 elèctrodes que es relacionen cadascun d'ells amb els paràmetres mesurats.
El pH és una mesura quantitativa de l'acidesa o basicitat d'una dissolució, que és donada per l'activitat dels cations oxoni, H3O+, en dissolució. El valor normal de pH en un individu és de 7,35- 7.45.
Es quantifica a través d'un elèctrode especial compost per dos compartiments independents. El primer, té a l'interior una càmera de mesura amb una membrana de vidre únicament permeable H+. La segona té un elèctrode de referència estable, majoritàriament de mercuri. Un pont electrolític de clorur de potassi els connecta.
La pressió parcial d'oxigen en sang correspon a la pressió exercida per l'oxigen que es troba dissolt en el plasma. S'expressa en mmHg o torr. Tot i això, la nomenclatura europea ha optat per utilitzar les unitats Kilopascal del Sistema Internacional d'Unitats.
(SI) (1 torr = 1mmHg = 0,133 kPa; 1kPa = 7,5006 mmHg o torr)
Aquest elèctrode està format per un càtode de platí i un ànode de clorur de plata. Aquests estan units mitjançant un pont electrolític de clorur de potassi i amb un voltatge polaritzat de 0,5-0,6 volts. També, presenta una membrana que permet el pas lliure d'O₂ que al mateix temps evita el dipòsit de proteïnes al càtode. El funcionament consisteix amb el pas de molècules d'oxigen, a través de la solució electrolítica cap al càtode, lloc en el qual es redueix alterant la conductivitat de la solució.
Els valors normals en un individu sa són de 80 mmHg- 100mmHg. Amb l'edat aquest valor disminueix, ja que la pressió exercida per l'oxigen disminueix.
La pressió parcial de diòxid de carboni correspon a la pressió exercida pel CO₂ lliure en el plasma. S'expressa en les mateixes unitats de mesura de la PO₂.
Per poder obtenir un valor fiable cal utilitzar un elèctrode anomenat Stow-Severinghaus. Aquest consisteix en un elèctrode de pH estàndard submergit en una solució taponada d'hidrogencarbonat de sodi i separat de la mostra de sang per una membrana que només permet el pas de CO₂.
Els valors normals en un individu sa es troben compresos entre 35 mmHg- 45mmHg i, a diferència de la PO₂ no canvia amb el temps.
El valor de saturació d'oxihemoglobina (SO₂%) correspon al percentatge d'hemoglobina que s'ha unit reversiblement a O₂. En un individu sa aquesta ha de ser >90%.
L'observació clínica de la sang arterial i venosa té un color diferent i, constitueix la base pel mesurament espectrofotomètric de SO₂%.
Aquesta tècnica consisteix en l'emissió d'un o diversos raigs de llum de diferents longituds d'ona que són rebut per un amplificador que, al mateix temps, genera un corrent elèctric de sortida proporcional a l'absorció de llum produïda per substàncies de color diferent. Generalment, oxihemoglobina i desoxihemoglobina. Prèviament, s'ha d'haver hemolitzat la mostra de sang.
El pH és una mesura quantitativa de l'acidesa o basicitat d'una dissolució, que és donada per l'activitat dels cations oxoni, H₃O+, en dissolució. Es defineix com a menys el logaritme decimal de la dita activitat.
El pH es considera normal entre 7.35 i 7.45. Qualssevol xifra que es trobi per sobre o per sota és patològica. Quan es produeix una alteració del pH l'organisme activa tota una sèrie de mecanismes compensatoris, coneguts amb el nom de sistemes buffer o tampó, que intenten recuperar el pH normal de la sang. Quan el pH és < 7,35 l'organisme es troba en un estat d'acidosi i, al revés si el pH és major que 7,45 l'individu té una alcalosi.
Cal esmentar que la relació entre el pH i PaCO2 és molt estreta.
La pressió parcial d'oxigen (PO₂) ens dona a conèixer el grau d'oxigenació amb el qual la sang arriba als teixits. Els valors normals es troben entre 80 - 100 mmHg. Quan el pacient té valors de PO₂ <80 mmHg es considera que té hipoxèmia i, quan el valor és menor de 60 mmHg es considera que el pacient té una insuficiència respiratòria.
Aquest valor es pot veure alterat en certes situacions. En primer lloc, va disminuint amb l'edat. Per això, abans de considerar un valor anormal com a patològic s'han de tenir en compte moltes coses, ja que podria formar part del procés fisiològic normal. En segon lloc, si la persona respira oxigen d'una font externa, aquest valor també es trobarà alterat.
La pressió parcial de diòxid de carboni (PCO2) és un paràmetre que ens dona informació sobre la ventilació alveolar del pacient. Aquesta és la quantitat d'aire fresc inspirat disponiblee per a realitzar l'intercanvi gasós. Els valors fisiològics es troben entre 35 - 45 mmHg.
A diferència de la (PO₂) el valor de (PCO2) no varia amb l'edat ni quan el pacient respira mitjançant una font externa d'oxigen.
Com s'ha dit anteriorment, les aplicacions essencials de la gasometria arterial inclouen l'avaluació de la difusió de gasos en la sang i l'equilibri àcid- base en el líquid extracel·lular. Seguidament, anomenarem aquelles situacions en les quals s'ha de realitzar una gasometria arterial.