Imperi de Kanem

Imperi de Kanem

← 700 – 1387 →
Extensió de l'Imperi vers 1200
Informació
Capital	Njimi
Idioma oficial	Tedaga
Religió	Islam
Geografia
Superfície	1200: 776.996 km²
Període històric
Establiment	700
Invasió i creació de l'Imperi Bornu.	1387
Política
Forma de govern	Monarquia

L'Imperi de Kanem (700 - 1376) fou un antic estat africà situat al que avui són el Txad i Líbia (Fezzan) i algunes zones orientals del Níger i nord-est de Nigèria. A partir del segle xiv, la seva història és coneguda per la Crònica de Girgam, descoberta el 1851 per l'explorador alemany Heinrich Barth.

Orígens

Vers el 700 els zaghawa, un grup nòmada de llengua tebu va haver d'emigrar cap a la zona del llac Txad empès per altres pobles; a la zona, hi havia ciutats estat emmurallades del poble so. Sota el lideratge de la dinastia duguwa, els zaghawa van dominar els so, encara que van adoptar molts dels seus costums; la guerra entre zaghawa i sos va seguir de manera residual fins al segle xvi. Una teoria proposa l'estat d'Agisymba, (que existia al segle i) esmentat per Claudi Ptolemeu, com l'antecedent de l'Imperi de Kanem.

Dinastia zaghawa dels Duguwa

Kanem estava al límit sud de la ruta transsahariana entre Trípoli el llac Txad. Els zaghawa van abandonar la seva vida nòmada i van fundar una capital vers el 700 sota el primer rei (mai) documentat, Sef o Saif; la capital fou N'jimi (que vol dir 'sud' en llengua teda, i va créixer sota el fill de Sef, de nom Dugu, que va donar nom a la dinastia (Duguwa). Els reis (mais) Duguwa foren vistos com a divinitats i van quedar lligats a la institució reial coneguda com a magumi. Tot i futurs canvis, les institucions del magumi i el títol de mai van subsistir mil anys.

Dinastia Sayfawa

A partir del segle viii, l'islam va penetrar-hi amb els comerciants, berbers i àrabs. Al segle xi, al-Hadi al-Uthmani va predicar l'islam amb molt d'èxit. Vers el 1085, un musulmà de nom Hummay, d'origen teda (tubu), va enderrocar el mai (rei) duguwa Selma i va establir-hi una nova dinastia. Això va comportar grans canvis, ja que la cort es va islamitzar i la política de l'estat es va orientar cap al nord d'Àfrica. La mitologia de l'estat també va canviar i el primer rei, Sef, del qual Hummay hauria estat descendent, fou identificat amb l'heroi iemenita Sayf ibn Dhi Yazan (i la dinastia fou anomenada inicialment Yazànida). La dinastia va agafar al segle xiii el nom de Sefuwa (derivat de Sef = Sayf), però localment fou anomenada Sayfawa. L'islam penetrava al país, però hi havia resistència i molts pobles seguien amb les seves pràctiques animistes, que sembla que tenien el suport de l'antiga dinastia. Al segle xii, els sayfawa havien estès el seu domini a tot el Kanem. N'jimi va créixer considerablement i el poble kanembu s'identificava cada cop més amb la seva dinastia nacional i era la base del seu poder; no obstant això, els mais van viatjar a Bornu, a l'oest del llac on grangers i ramaders reconeixien el seu poder i pagaven tribut. El mai Selma (Abd al-Djalil), que va regnar vers 1182 o 1195 a 1210 o 1220, va incrementar el territori; el seu fill fou el famós Dunama II Dabbalemi.

Mai Dunama Dabbalemi

Durant el regnat del mai Dunama Dabbalemi (vers 1210/1221-1248/1259), Kanem va arribar al cim; amb els seus contactes amb els poders nord-africans, va concertar un establiment al Caire pels seus peregrins cap a la Meca, va declarar la guerra santa contra els seus veïns tribals i va iniciar un període de conquestes; després de consolidar el seu territori a l'entorn del llac Txad, es va estendre cap al Fezzan; a l'oest, la seva influència arribava a Kano; a l'est a l'altiplà d'Ouaddai i al sud als parts del que fou més tard Adamawa. Sens dubte, el control sobre la perifèria era petit però mal que bé existent en forma de tribut efectiu o simbòlic. El 1259, sota aquest rei o el seu successor es va enviar una ambaixada als hàfsides. El sistema del mai era recompensar els caps militars amb el control dels territoris conquerits, però això va facilitar la creació d'una casta hereditària de dirigents regionals nobles, sense lleialtat especial al mai, al qual no devien el poder que havien rebut del pare. A la mort del rei, les tensions entre els seus fills i aquesta noblesa hereditària van portar a la guerra civil i els pobles sotmesos van deixar de pagar tribut.

Així doncs, a la mort de Dunama II, Kanem no va trigar a entrar en una espiral de decadència i, al final del segle xiv, les lluites civils i els atacs exteriors van quasi eliminar l'estat. Els sos, els antics amos del territori, ara revoltats, i els invasors bulales, van matar en la guerra fins a quatre reis o mais entre 1342 i 1352; hi havia nombrosos pretendents al tron i les guerres civils eren constants. La caiguda final fou provocada pels bulales (poble bulala), que venien del llac Fitri a l'est i que el 1376 van expulsar el mai Dawud de la dinastia Sayfawa de la seva capital N'jimi, i vers el 1388 ja dominaven tot Kanem. El poble (anomenat ara kanuris) va haver de retornar a la seva vida nòmada i emigrar a l'oest del llac, al Bornu, on van fundar un nou Imperi de Bornu (vegeu Regne de Kanem-Bornu).

Llista de reis de Kanem

Referències

Bibliografia

• Barkindo, Bawuro, "The early states of the Central Sudan: Kanem, Borno and some of their neighbours to c. 1500 A.D.", in: J. Ajayi und M. Crowder (Hg.), History of West Africa, Bd. I, 3. Ausg. Harlow 1985, 225-254.
• Lange, Dierk, Ancient Kingdoms of West Africa: Africa-Centred and Canaanite-Israelite Perspectives, Dettelbach 2004. (ell llibre insinua un origen precristià de Kanem connectat a l'expansió fenícia)
• Urvoy, Yves, L'empire du Bornou, Paris 1949.
• Lange, Dierk, "Immigration of the Chadic-speaking Sao towards 600 BCE" Borno Museum Society Newsletter, 72-75 (2008), 84-106.
• Shillington, Kevin. Encyclopedia of African History Volume 1 A-G. Nova York: Routledge, 2005, p. 1912 pages. ISBN 1-57958-245-1. 
• Kanem-Borno, in Thomas Collelo, ed. Chad: A Country Study. Washington: GPO for the Library of Congress, 1988.
• Lange, Dierk: "The Chad region as a crossroads", in: M. Elfasi (Hg.), General History of Africa, vol. III, UNESCO, London 1988, p. 436-460.
• Lange, Dierk, "The kingdoms and peoples of Chad", in: D. T. Niane (ed.), General History of Africa, vol. IV, UNESCO, London 1984, p. 238-265.

Enllaços externs

• Timeline of rulers.