Un llaurador o lliurador és una eina acanalada semblant a una cullera molt grossa que serveix per a manipular productes granulats o pólvores. Pot tenir mànec o no tenir-ne.
A les Illes Balears hi ha exemples del nom de l'utensili en femení: llauradora.
Derivades dels locals on s'usaven principalment hi ha les expressions “lliurador de botiga” i “llaurador de botiga”.
Ús tradicional
Els llauradors anaven associats a la venda de productes a granel. El comerciant comprava a l'engròs i venia al detall. Molts productes eren transferits des del recipient a l'engròs (sacs, barrils…) cap a una paperina que es podia pesar en una balança per a calcular-ne el preu.
Si no calia paperina el producte a vendre es posava sobre un paper d'estrassa, directament sobre el plat de la balança. Un cop pesat es traspassava cap al recipient del client, amb paper o sense.
Les drogueries clàssiques venien al detall els productes típics d'ultramar i les colònies com ara les espècies (pebre, canyella, safrà, etc.), el sucre o el cacau. Cap al segle xix i fins molts anys després de la guerra civil espanyola les drogueries varen evolucionar cap a la venda de productes no comestibles destinats principalment a la neteja de la llar: sabons, lleixius, sosa, perfums, serradures, ... Alguns dels productes (per exemple el sabó en escates a granel i les serradures) es manipulaven amb llauradors.
Les botigues d'ultramarins o de queviures típiques venien molts productes a granel: arròs, fesols, cigrons, llenties, cafè, cacau, farina, sucre, sal, pastes seques per a sopa,... En molts casos cada producte tenia el seu llaurador.
En obradors
En pastisseries i flaqueries hi acostumava haver diversos llauradors per a mesurar i moure la farina i, a vegades, porcions de massa pastada.
En fàbriques
En les fàbriques de pólvora i de focs artificials s'usaven llauradors en algunes tasques de transport i manipulació.
En foneries i obradors que treballen amb motlles és típic l'ús i manipulació de materials granulats (sorra, vermiculita, perlita…) refractaris i no refractaris. Si les peces i els motlles són grans, la major part de la sorra (o altre material semblant) del motlle pot disposar-se a palades. Però algunes zones petites o de detall cal acabar-les d'omplir amb un llaurador. Passa el mateix quan els objectes a fer i els motlles són petits.
Ús actual
Els usos actuals dels llauradors, qualitativament parlant, són els mateixos que els usos tradicionals. La disminució aparent dels llauradors com a eines quotidianes és deguda al predomini de la comercialització de productes envasats, molt superior a la venda de productes a granel. En obradors i fàbriques els llauradors continuen sent eines útils i utilitzades en tasques que no poden ser observades pels ciutadans del carrer.
Un altre aspecte a considerar és la disminució dels petits comerços i botigues, substituïdes per supermercats i grans superfícies.
Hi ha algunes excepcions a la tendència general:
Algunes botigues especialitzades en la venda de fruits secs a granel segueixen oferint la mercaderia a la vista i emprant llauradors per a manipular-la i dur-la a les bàscules.
Molts supermercats moderns, a més dels productes envasats, ofereixen productes a granel (de producció ecològica o no) amb llauradors per a agafar-ne petites quantitats. Els clients trien la quantitat desitjada, la posen dins d'una bosseta o contenidor i la pesen per a obtenir una etiqueta per a enganxar-la al seu paquet i permetre la lectura a la caixa (amb indicacions del producte, preu i altres).
En cuina i pastisseria les referències als llauradors demostren la pervivència de l'eina.
Materials
Antigament els llauradors eren de fusta o de metall (llauna, llautó, coure, alpaca). Actualment n'hi ha de plàstic i de metalls diferents: acer inoxidable, alumini.
En àrees geogràfiques on abunda el bambú hi ha una mena de llauradors de bambú que, aprofitant un nus de la canya, permeten ser tallats en una peça única.