El pirronisme és un corrent de pensament creat per Pirró d'Elis. Encara que Pirró no deixà res escrit d'acord amb l'escepticisme estricte, sembla que fou adoptat sense gaires modificacions per l'escèptic Timó i, en general, pels acadèmics posteriors i potser per Sext Empíric.
Encara que el pirronisme pot ser confós amb l'escepticisme, la veritat és que el nom de pirronisme és donat generalment només al pensament original de Pirró, Timó i algun que altre deixeble de Pirró; i en canvi, el nom d'escepticisme s'aplica, almenys per costum, a tots els pensadors que prediquen un dubte extrem (ja sigui de manera metòdica o no) en la seva doctrina; alguns creuen que hi ha sofistes que podrien rebre el nom d'escèptics o pre-escèptics. Així doncs, el pirronisme no és més que la primera etapa oficialment admesa d'escepticisme, mentre que el nom d'escepticisme és més genèric, més ampli. Es podria opinar que Parmènides i l'escola d'Elea, amb la seva negació total del món de les opinions i de la matèria sostingut en favor de la realitat de l'ésser, podria ser un antecedent de l'escepticisme.
No s'ha de confondre el pirronisme amb l'escepticisme antic, car aquest darrer nom és donat a la doctrina de la nova Acadèmia (Arcelisau, Carnèades); entre el pirronisme i l'escepticisme antic hi ha algunes diferències, no sols en la doctrina en si, sinó en els qui defensaren ambdues (Pirró i Timó en el primer cas, els acadèmics de la nova Acadèmia en el segon).
Les estructures bàsiques del pirronisme i de l'escepticisme general són les mateixes, resumidament: la suspensió del judici, i l'absència de dolor físic i de necessitats corpòries, són el sistema per assolir l'ataràxia (i amb aquesta, la felicitat); l'absència de coneixements i el dubte metòdic acaben portant a acceptar "el probable" com a criteri per obtenir una veritat parcial i subjectiva (per més detalls, vegeu escepticisme).
El pirronisme no ha perviscut en l'actualitat; però l'escepticisme sí que ha perviscut, i és utilitzat per alguns pensadors encara ara; però entre els pirrònics originals i els escèptics moderns (sense comptar les diferències que ja té de per si el pirronisme amb els sofistes "de tarannà més escèptic"), entre els escèptics d'ahir i d'avui, hi ha tot un mar de diferències. Naturalment, l'escepticisme com a forma d'entendre la moral, i com a mètode radical d'entendre "el no-coneixement" de les coses, ja no es pot aplicar en el present.
Com el peripatetisme, el pirronisme és el moment passat d'una doctrina que, en el present, ja no és la mateixa.