La radiació gamma (que es representa amb la lletra grega γ) és una forma de radiació electromagnètica,la més energètica de l'espectre electromagnètic, és a dir, es tracta dels fotons de longitud d'ona més curta, o dit d'una altra manera dels fotons de freqüència més alta. Aquests fotons són més energètics que els raigs X, també anomenats raigs Röntgen, pel nom del seu descobridor, Wilhelm Conrad Röntgen. L'energia d'aquest tipus de radiació s'acostuma a mesurar en megaeletrons volts. Un MeV correspon a fotons gamma de longituds d'ona inferiors a 10-11 m o freqüències superiors a 1019 Hz. La radiació gamma va ser descoberta el 1900 pel químic francès Paul Villard mentre estudiava l'urani.
Els raigs gamma només es produeixen en les desintegracions radioactives de nuclis atòmics, o en processos de molt altes energies, com en el cas de la radiació de sincrotró. A causa de les altes energies que tenen, els raigs gamma constitueixen un tipus de radiació ionitzant capaç de penetrar en la matèria més profundament que la radiació alfa o beta. A causa de la seva alta energia, poden causar danys importants al nucli de les cèl·lules, per la qual cosa són usats per a esterilitzar equips mèdics i aliments.
La radioactivitat gamma és emesa per nuclis excitats, al contrari que les radioactivitats alfa i beta, i acompanya aquestes altres radiacions. Es pot separar de la radiació alfa i de la beta amb un camp magnètic, ja que les altres, carregades elèctricament, es desvien, i la gamma no. El seu abast és molt major al de radioactivitat beta i encara més que el de l'alfa. Per a aturar-la, cal un bloc d'uns quants centímetres de gruix fet de plom o de formigó. Pot penetrar fins a vint-i-cinc centímetres dins del teixit humà. Té una elevada capacitat per a destruir enllaços químics. És el tipus de radioactivitat més perillós per als humans.
La radiació gamma va ser descoberta l'any 1900 pel físic francès Paul Ulrich Villard (1860-1934), tanmateix va rebre poc reconeixement pel seu descobriment, i el seu treball va romandre oblidat fins al centenari del seu descobriment.
Villard va començar els seu treball en el camp de la radiació utilitzant un tub de Crookes per a estudiar l'efecte dels camps magnètics sobre els raigs catòdics i els efectes químics dels raigs X. En obtenir unes mostres de radi del matrimoni Curie (Marie Curie i Pierre Curie) va intentar veure si la radiació emesa pel radi era desviada per un camp magnètic, considerava que la radiació del radi devia ser similar a la catòdica. Llavors es desconeixia que la radiació que es podia desviar era la beta, tant la radiació catòdica com la beta són electrons. Durant els seus experiments per a mesurar la desviació de la radiació emesa pel radi, va descobrir un tipus de radiació no desviable i molt penetrant, que seria anomenada radiació gamma uns anys més tard, el 1903, per Ernest Rutherford. Villard va comunicar el seu descobriment a l'Acadèmia Francesa de les Ciències i a la Societat Francesa de Física. L'any 1901 Henri Becquerel reconeixia el descobriment de Villard a l'article The radio-activity of matter que va publicar a la revista Nature.
Villard va posar una mostra de clorur de bari que contenia radi dins d'un recipient de plom amb una obertura, amb aquest arranjament la font de radi proporcionava un feix convergent de radiació. Va exposar dues plaques fotogràfiques protegides amb un embolcall de paper negre opac, entre elles va situar una fulla de plom de 0,3 mm. En aplicar un camp magnètic per tal de desviar els raigs desviables, la radiació beta era desviada mentre que les partícules alfa eren aturades per l'embolcall de paper de les plaques. El resultat va se que la primera placa va registrar dues taques produïdes per la radiació, una desviada pel camp magnètic, però la segona placa només contenia una taca, producte d'una radiació no desviada, que havia travessat la fulla de plom. La intensitat de la taca era idèntica a ambdues plaques, el que indicava que la seva intensitat no havia estat afectada per la barrera de plom. Villard va concloure que es tractava d'una radiació similar als raigs X però amb un enorme poder de penetració.
Els raigs X amb longituds d'ona superiors a 0,1 nm s'anomenen raigs X tous. Les longituds d'ona més curtes s'anomenen raigs X durs, que se sobreposen amb els raigs gamma de longitud d'ona més llarga.
Estrictament, a igual longitud d'ona es corresponen iguals propietats i aquests rais X durs són raigs gamma. A alguns els cal una diferenciació segons com han estat generats. Així, mentre que els raigs gamma són radiacions d'origen nuclear que es produeixen per la desexcitació d'un nucleó d'un nivell excitat a un altre de menor energia i en la desintegració d'isòtops radioactius, els raigs X sorgeixen de fenòmens extranuclears, en l'àmbit de les òrbites electròniques. En ambdós casos les radiacions són iguals i tenen les mateixes propietats i efectes.
La protecció contra la radiació gamma necessita una gran quantitat de massa per a ser efectiva. Aquest tipus de radiació és absorbida millor per materials amb un nombre atòmic elevat i una gran densitat. Com més gran sigui l'energia dels raigs, més gruixuda haurà de ser la protecció. Els materials utilitzats es classifiquen i mesuren a partir del gruix necessari per a reduir la intensitat de la radiació gamma a la meitat (es parla de half value layer o HVL). Per exemple, una radiació gamma que requereix 1 cm de plom per reduir la seva intensitat a la meitat, necessitarà 6 cm de formigó per a aconseguir el mateix efecte.
Quan els raigs gamma passen a través de la matèria, la probabilitat d'absorció a una capa prima és proporcional al gruix de la capa. Això porta a un decreixement exponencial de la intensitat amb el gruix. L'absorció exponencial només es dona per a feixos prims de radiació; si un feix gruixut de radiació gamma passa a través d'un bloc gruixut de formigó, la dispersió per les cares redueix l'absorció:
en què:
Els raigs gamma ionitzen la matèria en passar al seu través i ho fan per mitjà de tres processos principals: l'efecte fotoelèctric, l'efecte Compton i la creació de parells.
Els electrons secundaris (i/o positrons) produïts en cadascun d'aquests processos sovint tenen prou energia per a produir ionització.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Radiació gamma |