La Magna Carta (en latin «Granda Carta»), o Magna Carta Libertatum (en latin «Granda Carta de las Libertats»), es un document anglés adoptat pel rei Joan I d'Anglatèrra (Joan sens Tèrra) per resòlvre los problèmas socials e las dificultats importantas de politica exteriora. Foguèt elaborada aprèp de reünions intensas e complicadas a Runnymede (Surrey). Aprèp fòrça luchas e disputas, entre los nòbles de l'epòca, la Magna Carta foguèt fin finala adoptada pel rei Joan I d'Anglatèrra a Londres lo 15 de junh de 1215. Los nòbles normands oprimissián los anglosaxons e aquestes se rebellèron contra aqueles.
La Magna Carta es davancièra dels regims politics modèrnes ont lo poder del monarca o president se vei bornat o limitat per un Conselh, Senat, Congrès, Parlament o Assemblada. Çò qu'impausa la Magna Carta es una limitacion del poder dels normands. Entre autras exigéncias, èra l'obligacion de pas pervertir lo drech; fins a formular d'un biais lo drech a un procès equitable e la separacion de la glèisa e de l'Estat.
Se compara sovent a la Bulla d'aur de 1222 aprovada pel rei Andrieu II d'Ongria. De circonstàncias semblantas obliguèron lo monarca ongrés a elaborar un corpus legal ont autrejava de privilègis a la noblesa e redusiá aqueles del rei, atal, la Magna Carta e la Bulla d'Aur de 1222, son los dos documents mai vièlhs considerats coma davancièrs dels sistèmas politics modèrnes e contemporanèus.
Los 63 articles que compta la Magna Carta afirman los drechs feudals de l'aristocracia fàcia al poder del Rei.