Verb irregular
 |
Aquest article o secció no cita les fonts o necessita més referències per a la seva verificabilitat. |
Un verb irregular és un verb que té conjugacions particulars o idiosincràtiques segons el temps o mode en la qual sigui conjugat. Experimenta canvis pel que fa al paradigma, ja que pren desinències diferents a les que són habituals en els verbs regulars. Un verb irregular, generalment, no es regeix per les mateixes regles de conjugació que utilitzen la majoria dels verbs.
Verbs irregulars a les llengües del món
Verbs irregulars en català
Verbs irregulars a les llengües indoeuropeues
A moltes de les llengües indoeuropees apareixen certes irregularitats a conseqüència del manteniment de la vella conjugació del protoindoeuropeu-indoeuropeu basada parcialment en l'apofonia o ablaut indoeuropeu:
- A les llengües germàniques es diferencia entre "verbs forts" –la conjugació dels quals es basa en part en el sistema d'ablaut indoeuropeu, que originalment era regular– i els "verbs febles" –la conjugació dels quals es basa exclusivament en afixos.
- En llatí i grec l'apofonia també és la responsable d'algunes irregularitats.
A part d'això, relacionat amb aspectes menys coneguts de la morfologia de l'antic indoeuropeu, alguns verbs com el llatí esse barregen en la seva conjugació diferents arrels, donant lloc a verbs heteròclits.
Absència d'irregularitats verbals
Hi ha llengües que no tenen verbs irregulars, en especial les llengües aglutinants, que utilitzen partícules invariables –com acabaments o sufixos– que generalment serveixen per conjugar qualsevol verb. Per exemple, el quítxua, una llengua indígena d'Amèrica del Sud, no en té. Tampoc no n'hi ha en algunes llengües construïdes, com l'esperanto.
Referències
- ↑ Introducció a l'esperanto[Enllaç no actiu] (pàgina 20) (castellà)
